Amb el meu germà a la Platja del Miracle, 1962

Això són tardes de platja, a la platja del Miracle. Nosaltres vivíem al carrer Lauria, per tant, només havíem d’agafar un trosset de rambla, arribar fins al balcó, aleshores, baixàvem per el rellotge de sol,després la baixada de les tres granotes, creuaves per la línia de les vies del tren. Allí hi havia una tanca, on estava el pas a nivell. Que record tinc d’allí? Doncs de quan t’esperaves a que passés el tren, fins poder passar, hi havia una planta que no sé com se diu, amb unes flors, que són com campanes molt grans, de color blaves.., d’estar-me allí quieta, molta estona, esperant a poder creuar. I arribar a la platja i estar tota l’estona, tota la tarda jugant amb la sorra fent castells. Hem sigut una família molt de platja.

Aquí surto jo, una altra vegada, i sempre el referent del meu germà que és amb qui em porto només 13 mesos, i érem, quasi com bessons, sempre estem junts a tot arreu.